La primera guàrdia

Arribem a l’hospital molt abans de l’hora a la que comença la guàrdia: hem de buscar la roba de la meva companya (la meva la duc a la motxilla, igual que les sabates –les típiques blanques amb foradets que són de tot menys boniques-), les nostres identificacions de MIR família i, molt important, els “cheques gourmet”, que són l’únic sou que hem tingut fins ara. Més perdudes que mai (sensació que m’ha acompanyat al llarg de la guàrdia, sobretot al principi), aconseguim arribar al vestuari i, ja de blanc, al menjador, on dinem una amanida i sípia al forn. Anem a presentar-nos a urgències, “hola, som R1s i avui tenim guàrdia”, i ens sortegem qui es queda a dins (nivell dos, pacients greus de medicina, o que necessiten un seguiment prolongat) i qui ha de sortir a “despachitos” (nivell u, pacients lleus o menys greus). Em toca estar a fora i allà conec a les adjuntes que hi seran durant la tarda i a la R2 que passarà tota la guàrdia amb mi. La tarda comença tranquil·la i aprofiten per explicar-me una mica com funciona tot, però tinc la sensació constant d’estar completament perduda i fer més nosa que servei. Aquesta sensació és màxima quan descobreixo que la clau d’accés a l’Imasis i el pin per poder donar altes no em funcionen... A part de la part de maneig del pacient, que no domino en absolut i em costa fins i tot historiar un pacient sense consultar alguna cosa... Però mica en mica, entre gastroenteritis, còlics nefrítics, al·lèrgies i púrpures misterioses, protocols de profilaxi post-exposició al VIH i lumbàlgies, vaig entenent i assimilant el funcionament de les guàrdies a nivell1. Arriba l’adjunta que es quedarà tota la nit i baixem a sopar, primer la R2 i després jo, on em trobo uns quants resis que estan de guàrdia a nivell2, on el tema està bastant més mogut que on sóc jo... De nou a urgències, malgrat el volum de feina disminueix, les hores comencen a fer-se pesades i llargues, però aguanto prou bé. A les 3 partim i la R2 se’n va a dormir fins les 6.45 (havíem pactat les 6 però s’ha adormit i es sent fatal perquè no l’he pujat a despertar...). Llavors em toca a mi descansar però no sé on són els dormitoris i em quedo dormint una estoneta a la camilla del despatxet fins que, a les 8, em sona el despertador. Avui, al ser guàrdia de divendres –tot i que ja sigui dissabte al matí-, els resis de família hem de marxar a les 8 ja que, a diferència dels resis hospitalaris, a nosaltres la hora de 8 a 9 no ens la paguen, per tant fitxo, em canvio i torno, xino-xano fins a casa. Ja he fet la primera guàrdia, i no ha estat tan malament J Ara a passar la post-guàrdia el millor possible...

La primera setmana

La meva primera setmana com a resident de medicina familiar i comunitària l’he passat amunt i avall entre les meves dues noves “cases”: el CAP del Clot i l’hospital del Mar. Xerrades de presentació, cursets formatius poc útils des del meu punt de vista, començar a conèixer els i les co-erres i els resis més grans, fer “papeleo” i signar un contracte que no sabem a què ens compromet, apuntar-nos a sopars de benvinguda-despedida... Tot i així, al que hem dedicat més temps és a estar al CAP a les consultes dels possibles tutors (un parell de dies amb cada un) per veure com treballa cadascú per poder escollir més endavant amb qui volem quedar-nos cada resi. També està sent una petita immersió en el que serà la nostra vida professional d’aquí a no gaire, i hi ha tantes coses per aprendre... El sistema informàtic, que de moment em sembla impossible de manejar per una servidora, els medicaments amb els seus múltiples noms comercials i dosis, els milers de protocols per cada malaltia o situació crònica... Malgrat tot, les sensacions són bones, els i les pacients solen tenir total confiança amb el seu metge per explicar-li no només els seus problemes purament mèdics, sinó també altres detalls que puguin ser importants per ells. Medicina de família pura i dura, com a mi m’agrada J

(Ja no sóc) metge en pràctiques.

Avui m’he llevat a les set del matí. Això, que per molta gent no és cap novetat, pel meu jo actual és un fet excepcional (tot i que aviat deixarà de ser-ho...) ja que porto tres mesos rascant-me la panxa a dues mans. Al meu favor cal dir, però, que abans vaig passar-me set mesos llarguíssims estudiant a jornada completa, sis o fins i tot set dies a la setmana; el motiu: l’examen MIR, que, per sort va tenir un final feliç i aquí estic, amb la meva plaça a la mà. Medicina familiar i comunitària a la Unitat Docent Barcelona ciutat I.C.S.

Encara mig adormida i en rigorós dejú, he hagut d’anar al CAP del Poblenou per fer-me una extracció de sang, requeriment necessari per la meva propera incorporació al món laboral (per fi, als meus 25 i després de 6 anys de carrera i un de pre-MIR, deixaré de ser una mantinguda i cobraré un sou a final de mes!). Pel camí pensava que aquest CAP té una mica de “culpa” en la meva decisió a l’hora de triar l’especialitat, ja que és on vaig fer les pràctiques d’Atenció Primària fa un parell d’anys...

Més tard teníem la primera “reunió” de la Unitat Docent, on ens hem reunit la majoria dels 51 futurs residents. Ha estat una mena de presentació informal, on ens han explicat resumidament el programa de formació que seguirem. Entre rotacions diverses, tutors, avaluacions i treballs de recerca, m’ha donat la sensació d’estar a punt de començar una altra carrera, amb la mateixa il·lusió que sentia el meu jo innocent fa set anys. Llavors la paraula “portafoli” ha tornat per sorpresa, fent-me recordar una de les experiències més tràgiques de la meva inacabable vida acadèmica. Aquest cop, però, el que haurem de fer és una espècie de diari on explicarem el nostre pas per l’hospital i la consulta, les guàrdies, les habilitats i tècniques apreses... La cap d’estudis ha posat un exemple que m’ha posat els pèls de punta: “apuntareu quants paros atendreu”... Que Déu ens agafi confessats! Estem a punt de convertir-nos en metges de veritat... i en tinc moltes ganes, però també em fa molta por... Continuarà.

sàvies paraules

"They made us belive that real love, the one that's strong, only happens once, more likely before your 30ths. They never told us that love is not something that you can put in motion, neither has time schedule.

They made us believe that each one of us is the half of an orange, and that life only makes sense when you find that other half. They did not tell us that we were born as whole, and that no-one in our lives deserves to carry on his back such responsibility of completing what is missing on us: we grow through life by ourselves. If we have a good company it's just more pleasant.

They made us believe in a formula "two in one": two people sharing the same line of thinking, same ideas, and that is what works. It's never been told that it has another name: invalidation, that only two individuals with their own personality is how you can have a healthy relationship. It has been made to belive that marriage is an obliged institution and that fantasies out of hour should be repressed.
They made us belive that the thin and beautiful are the ones who are more loved, that the ones that have little sex are boring, and the ones that have a lot of it are not trustful, and that will always have old shoes to a crooked foot; what they forgot to tell us is that there are more crooked minds than feet.
They made us believe that there's one way formula to be happy, the same one to everybody, and the ones that escape from that are condemned to be delinquents.
We have never been told that those formulas go wrong, they get people frustrated, they are alienating, and that we can try other alternatives.
Oh! Also they did not tell us that no one will tell those things to us. Each and everyone of us will have to learn by ourselves.
And, when you get to the point that you are in love with yourself first, that's when you can fall in love with somebody. 
We live in a world where we hide to make love... although violence is practiced in broad daylight."

John Lennon

Habilitats... clíniques?

Passejo per l'hospital, amunt i avall dins de la meva bata blanca, o bé amb el pijama de quiròfan, el fonendo penjat del coll (perquè es vegi bé), un parell de bolis de propaganda de medicaments i una llibreta que, tot i sobresortir de la butxaca, no té prou fulls per escriure-hi tot el que he d’aprendre. I, evidentment, estic aprenent i molt. 

Puc, a partir del símptomes, arribar a un possible diagnòstic. Sé quins són els fàrmacs més adequats per tractar diferents patologies. Conec les principals indicacions de cada tipus d’exploració complementària. I em podria passar hores explicant-vos el que he après, el que m’han ensenyat. 

Però no he après a plantar-me davant d’un pacient i dir-li que les metàstasis del càncer que tot just li hem detectat el deixaran viure un parell de mesos, però no gaire més. Ni ningú m’ha ensenyat què és el que se suposa que he de fer quan una pacient plora desesperadament perquè no veu la llum al final del túnel. Tampoc sóc capaç de dormir tranquil·la sabent que, tot i haver diagnosticat la malaltia del senyor de la planta 15, no puc fer res perquè pugui tornar a reconèixer la cara de la seva dona.

Set d'octubre del dos mil onze

Són les dues del migdia i el meu estómac està ple, més pels nervis que pel dinar, que m’he menjat a corre-cuita. Ens han citat a l’aula 111 d’una facultat que nosaltres, que fem vida al "campus" Clínic, coneixem ben poc. A l’entrada de l’edifici històric ens trobem bastants companys de classe, la majoria d’ells (o hauria de dir elles?) acompanyats d’una bona maleta de rodes, tot i que no estem a punt d’iniciar un viatge, si bé en sentit figurat podríem expressar-ho així.

Després de comprovar que els nostres noms figuren a la llista de matriculats al curs, ens senyalen l’aula on passarem moltes hores dels propers mesos. Allà ens donen una caixa de cartró menys voluminosa del que esperàvem, però bastant pesada, que conté els més de vint manuals que haurem d’estudiar d’ara en endavant. Ja amb la capsa als braços, busquem un lloc per seure i, mentre ens instal·lem, anem observant els sorprenents detalls de la sala on ens trobem, com ara una taula periòdica gravada a la paret (tan antiga que encara no deuen figurar-hi tots els elements) o uns seients de fusta semblants als d’un tren de la primera guerra mundial.

Cap a dos quarts de tres, el fundador i director de l’acadèmia ens fa una xerrada introductòria del que serà, a grans trets, la nostra feina durant el curs. L’examen MIR queda lluny, o això ens sembla, però tampoc tant. Comencen setze mesos de preparació, cada vegada més intensa, que primer haurem de combinar amb el final de la carrera i més endavant es convertirà en la nostra prioritat. Serà dur, molt dur, i tot i que fa anys que sabem que això acabaria arribant, no és fins ara que l’engranatge comença a rodar, que som conscients (i crec que encara no del tot) del que suposarà.

Malgrat tot, això no és una competició contra els altres. Es tracta de demostrar-nos que, per fi, podrem ser allò que sempre hem volgut ser. La carrera de fons ha començat...

Un matí qualsevol .

És un quart de set i la pantalla del seu mòbil s’il·lumina mentre comença a sonar alguna cançó que, sorprenentment, encara no odia. Després de treure la mà per sota dels llençols i prémer el botó que fa que soni al cap de deu minuts (sí, necessita un procés d’adaptació per passar del son a la vigília) en un parell d’ocasions, s’incorpora al llit i palpa la superfície de la tauleta de nit (amb prou feines pot mantenir els ulls oberts) fins que troba la capseta de les pastilles i el got ple de suc de taronja que es va preparar ahir a la nit. Com si es tractés d’un acte reflex, s’empassa el comprimit de ferro, fa un glop al got i torna a adormir-se.

Quan torna a obrir els ulls, descobreix que és un quart de vuit passat i que l’alarma no li ha sonat. Es lleva d’un bot i, a corre-cuita, es canvia el pijama que l’ha acompanyada en el món dels somnis per la roba que la nit anterior s’havia preparat previsorament. Encara s’està cordant els pantalons mentre obre la porta d’una revolada i corre cap a la cuina per posar la cafetera i untar la torrada amb aquella melmelada de gerds que ahir va descobrir al fons de la nevera. Un cop ha engolit la torrada i el cafè amb llet, creua el passadís fins al lavabo creuant els dits perquè no hi hagi ningú, amb sort aquesta vegada. Es raspalla les dents mentre fa pipí i es mira al mirall durant un període de temps prou curt que no li permeti horroritzar-se.

Agafa el bolso i la carpeta i, mentre obre la porta, recorda que ahir l’home del temps va anunciar pluges. En un període de temps rècord, troba el paraigües i es canvia les sandàlies per unes bambes que ha redescobert al fons del sabater. Ara sí, surt de casa i baixa les escales de tres en tres, com si es tractés d’un entrenament per l’esprint que haurà de fer per arribar fins al metro amb dos objectius: mullar-se el mínim possible i evitar aturar-se als semàfors. Ja sota la pluja, s'adona que el dia ja ha començat.